«La comunitat sikh de Badalona i Barcelona. Celebració del Vaisakhi i Protesta» Per: Maria del Mar Griera, Anna Terraza i Carlota Rodríguez.

Per: Maria del Mar Griera, Anna Terraza  i Carlota Rodríguez.

La comunitat dels sikhs és la cinquena comunitat religiosa mundial en termes de major nombre de devots, la gran majoria concentrats al Panjab (Índia) – d’on procedeix aquesta religió -, al mateix temps, des de fa dècades una bona part dels seus creients resideixen a d’altres països del món. Pel que fa el context català, la seva presència és més recent, es diu que va ser cap els anys 1980 quan la comunitat sikh va establir els primers  grups dins el territori. L’any 1991 per primera vegada s’inaugurava el temple ‘Gurdwara’ al barri de Sants de Barcelona, i amb els anys, la comunitat d’acord amb les transformacions i fragmentacions degut al seu creixement va obrir un segon temple al barri del Raval de  Barcelona. A l’actualitat, es comptabilitzen un nombre de deu Gudwares arreu de  Catalunya, però hi ha una desconnexió i desvinculació entre els existents. El temple ‘Gurdwara’ és el lloc per excel·lència de socialització, realitzen activitats diverses com l’ensenyament del punjabí i el kirtan, així com d’altres aspectes com la música, propis de la tradició cultural i religiosa del sikhisme. Els origens de la religió sikh daten de mitjans del s.XV i provenen de l’anomenat Gurú Nanak Jevi, nascut al Pakistàn i sociabilitzat amb la religió hinduista, però que arrel d’una experiència espiritual va acabar fonent les dues religions imperants en el context de l’Índia i el Pakistàn, és a dir, la religió musulmana i l’hinduista, donant pas a la religió sikh. La comunitat destaca pel respecte d’altres religions, i sobretot, per la seva hospitalitat, i una de les pràctiques més caracteritzadores d’aquesta és l’apertura de les portes dels seus temples per tal d’oferir menjar a aquell qui ho necessiti. Les vestimentes de colors vius, el turbant, els cabells llargs, la navalla, els calçotets llargs, la pinta i el braçalet de plata són els trets físics més característics dels membres de la comunitat sikh.

Per últim, el que avui ens interessa aquí, és la seva cerca per la visibilitat enfront l’espai públic de la ciutat on resideix, especialment a Barcelona, es tracta d’una estratègia activa d’acord amb la voluntat i el desig de fer-se notoris i reconeguts pel conjunt de la societat, així doncs, l’hospitalitat seria la primera de les eines que empren, també a través de les seves relacions amb els cossos polítics i administratius o els mitjans de comunicació, i per últim, el fet d’adreçar-se al carrer mostrant les seves festivitats i manifestacions de forma pública i accessible a tothom. Concretament, dues processons són les més destacables: d’una banda, la celebració del Vaisakhi que consisteix en rememorar el naixement del Guru Nanak, fundador de la religió que practiquen; d’altra banda, també realitzen manifestacions en la vía pública com la del passat Octubre de 2015 que protestava per les agressions realitzades contra el Sri Guru Granth – el llibre sagrat de la comunitat – al Panjab. Aquest últim, va adoptar-se d’acord amb la connectivitat transnacional i l’ajuda i recolzament que manté amb d’altres comunitats sikhs del món, fent-se pública també a través dels mitjans de comunicació propis que posseeix la comunitat.  Per últim, cal anomenar la perspectiva burocràtica de la comunitat, per tal de dur a terme la celebració del Vaisakhi aquesta segueix els procediments adequats i de forma àgil tot i que en els seus inicis aquests procediments no resultaven fàcils per a la comunitat. Així com tampoc, tenien el mateix reconeixement per part dels agents polítics. Van ser les Associacions de Veïns a Badalona, qui en un principi no reconeixien l’obertura d’un temple Gurdwara a la ciutat per por i desconfiança, i fins que no es va corroborar legalment els permisos l’Associació no va mantenir contacte amb la comunitat sikh. Dues reunions i una trobada de presentació de la comunitat al veïnat van caldre per a generar la confiança amb la comunitat sencera. Va ser un èxit en termes d’assistència i participació conjunta.  Seguidament, el manteniment del contacte de la comunitat i l’Associació de veïns – l’última va adoptar el rol de mediadora entre comunitat i Ajuntament i resta de veïns- fet que va ser important per a la facilitació en la gestió de la documentació i permissos. Actualment, hi ha hagut un procés d’aprenentatge polític per part de la comunitat, fet que ha facilitat i incorporat en el calendari de festivitats religioses de l’ajuntament les celebracions de la comunitat sikh. Pel que fa el portaveu de la comunitat manté un rol influent tant dins com cap a fora, el seu aprenentatge en els idiomes castellà i català ha facilitat el contacte amb la resta de la població, així doncs, és aquest mateix el qui s’encarrega dels temes burocràtics i el manteniment de les relacions socials amb tots els òrgans i societat en general.

«Noves espiritualitats: el cas del moviment ‘Wake up’. Per: Anna Clot-Garrell, Rafael Cazarin, Carlota Rodríguez i Mar Griera»

Una realitat espiritual emergent

En els llindars de les grans tradicions religioses s’ha consolidat de manera més invisible però no per això menys significativa un nou mercat espiritual (Griera, i Urgell, 2002; Prat et al., 2012). Paral·lelament a l’auge de les minories religioses, grups de ioga, reiki i un ampli reguitzell de pràctiques holístiques amb aires orientals i esotèrics configuren una oferta espiritual que es popularitza arreu del territori i de manera particular a la ciutat de Barcelona des de la dècada dels anys noranta.

Aquesta realitat espiritual emergent que pren significació social més enllà del seu caràcter eclèctic, individualitzat i privat és presa en consideració en l’elecció d’aquest darrer cas d’estudi: el moviment Wake Up. Tot i la seva entitat pròpia així com les afinitats amb la tradició budista, aquest moviment es considera un exemple paradigmàtic d’aquest mapa holístic en auge.La pràctica de la meditació configura el moll de l’ós d’aquest moviment i la seva pràctica en la via pública, la particularitat més notable.En certa manera, el moviments d’espiritualitat holística s’havien caracteritzat històricament per mantenir les seves activitats en l’espai privat. Wake Up trenca amb aquesta dinàmica i promou la pràctica de la meditació a l’espai públic.Aconseguint major popularitat i visibilitat en l’espai comú del carrer. El moment de major auge del moviment Wake Up fou l’organització d’una meditació col·lectiva a Arc de Triomf el diumenge 11 de maig de 2014 amb la presència del mestre zen Thich Nhat Hanh. En la meditació també hi van participar 40 monjos i monges de Plum Village, i aplegà milers de persones que s’assegueren a meditar . Aquesta, però, no era la primera activitat de Wake Up a Barcelona, ni va ser la darrera.

Cas moviment ‘Wake Up’

El moviment Wake Up, Desperta arreplega a “joves budistes i no budistes per una societat sana i compassiva”, es tracta d’una xarxa mundial de petites comunitats locals anomenades “sanghas” que tenen com a eix a comú la pràctica del mindfulness, l’art de viure el present en plena consciència, d’acord amb les ensenyances del Mestre Zen Thích Nhat Hanh (Església Budista Unificada, 2011). A l’estat espanyol hi ha diferents grups locals, i a Catalunya hi ha diferents comunitats que de manera autònoma es reuneixen en grans ciutats com Barcelona i altres més recents com Sant Cugat del Vallès. En el nostre cas, ens centrem a la ciutat de Barcelona on actualment hi ha dues “sanghas” actives i on s’han centralitat les expressions d’aquest moviment a l’espai públic.

Els origens fundacionals d’aquest moviment, va ser creat l’any 2008 pel Mestre Zen Thích Nhat Hanh al monestir budista Plum Village a França, també fundat per ell mateix a la dècada dels vuitanta. La figura de Thích Nhat Hanh esdevé central per comprendre l’imaginari i la pràctica del moviment Wake Up. Thích Nhat Hanh és un monjo budista originari del Vietnam; prové del moviment renovador del budisme vietnamita (1950) que qüestionava la reclusió de la vida contemplativa davant els estralls que causà l’inici de la guerra en el país. Davant la dicotomia de meditar en els monestirs o ajudar a la gent davant el patiment dels bombardejos, Thích Nhat Hanh esdevé un dels fundadors del moviment del “Budisme Compromès” que uneix la contemplació amb l’acció i la implicació social. Els anys vuitanta crea al sud-oest de França “Plum Village” que d’una petita granja esdevé un dels monestirs budistes més grans i actius de tot Occident amb més de dos-cents monjos habiten al monestir i aproximadament, i vuit mil visitants de diferents edats, tradicions religioses i contextos geogràfics s’acosten anualment a la comunitat.

L’èxit de públic rau en la tasca de Thích Nhat Hanh en adaptar l’essència de les pràctiques budistes tradicionals al context d’Occident a través dels “Cinc Ensenyaments de la Plena Consciència”: 1) la protecció de la vida, decréixer la violència amb un mateix, la família i la societat; 2) la pràctica de la justícia social, la generositat, no robar i no explotar els altres éssers vivents; 3) la pràctica de la responsabilitat del comportament sexual per tal de protegir individuals, parelles, famílies i infants; 4) la pràctica d l’escolta profunda i la parla amorosa per restablir la comunicació i reconciliació; 5) la consciència plena en el consum per ajudar a no posar toxines i verí al nostre cos o ment. Thích Nhat Hanh ha obert monestirs a Califòrnia, Nova York, París, Hong Kong, Tailàndia, Mississippí o Austràlia i ha creat a Alemanya l’Institut de Budisme Aplicat.

En línia amb aquesta globalització, es funda Wake Up inicialment neix per adreçar-se a un públic d’entre divuit i trenta-cinc anys amb la finalitat d’acostar la tradició espiritual budista i, concretament, de la plena consciència, als joves. Posteriorment, però, ha tingut lloc a Barcelona i arreu, el moviment s’ha anat obrint a un públic molt més ampli i intergeneracional que ha anat consolidant la implementació local del moviment.

Es tracta, més específicament, d’un grup de joves practicants de la plena consciència, s’organitza en petits grups espontanis anomenats “sanghas” i que tenen com a ensenyança comuna i pràctica els “Cinc Ensanyaments de la Plena Consciència” del Mestre Zen Thích Nhat Hanh. Un grup fluctuant i d’assistència voluntària que alhora es prové d’un facilitador que condueix les sessions, tot i així, la “sangha” necessita d’un petit grup constant per a donar-li continuïtat. Els cinc entrenaments són concebuts com a principis ètics per viure una vida en harmonia col·lectiva, combina una finalitat social i col·lectiva al mateix temps que l’individual, del benestar personal. Aquestes “sanghas” es creen de manera local però s’emmarquen en una xarxa mundial tot i la independència de cadascun dels grups. S’usen espais interiors per a la pràctica, però una part de les activitats se celebren a l’espai públic. Aquestes últimes són freqüents durant les estacions de primavera i estiu, especialment, a la platja de Barcelona. En altres ocasions també se celebren en cases rurals, monestirs o centres budistes d’arreu de l’estat espanyol.

Un altre tipus d’activitats són els anomenats “flashmobs” en forma de xarxa. A Barcelona, és la sangha de Gràcia  – qui a nivell regional i internacional – organitza aquestes meditacions col·lectives a espais com la Plaça Sant Jaume, l’Arc de triomf, la Plaça del sol, o la Plaça del Mar d’acord amb dades senyalades com el dia de la Pau, de la Felicitat o la gira del mestre Thích Nhat Hanh.

La rellevància del cas, és l’interès que desperta per la ocupació de l’espai públic per part d’una expressió de les noves espiritualitats holístiques que utilitza el grup. Una de les cares visibles de la transformació del fenomen religiós a Catalunya.

«Les processons catòliques. El cas de la procesó de Jesús de Gran Poder i la Maria Santísima Esperança Macarena de Barcelona. Per: Maria Forteza i Wilson Muñoz»

Per: Maria Forteza i Wilson Muñoz

El catolicisme, tradicionalment, ha sigut la religió hegemònica a Catalunya. De fet, es considerava el tret identitari dels catalans. Recordem aquelles paraules del bisbe Torras i Bages: “Catalunya serà catòlica o no serà”. Certament, l’Església ha tingut un paper important en la història de Catalunya. El descens en les dades sobre la pràctica religiosa és molt significativa: a nivell espanyol, el percentatge d’assistència a missa dominical l’any 1973 era del 68%, mentre l’any 1990 el percentatge va descendir fins el 33%; així mateix, mentre el percentatge d’indiferents i ateus l’any 1970 era del 3%, a l’any 1989 va créixer fins el 26% (Díaz-Salazar, 1993). Si bé actualment la societat catalana segueix autodefinint-se majoritàriament com a catòlica, aquesta autoidentificació no va sempre acompanyada d’una pràctica religiosa. Així mateix, aquesta informació resulta rellevant, doncs, com a teló de fons per situar el desplegament de les processons catòliques a l’espai públic de Barcelona, un escenari cada cop més observat i demandat. A Barcelona, durant els anys seixanta, existia la tradició catòlica de treure els passos al carrer, “cada gremi tenia el seu sant i llavors es muntava una carrera oficial que passava per Plaça Catalunya” (entrevistat religiós I). L’arribada de població d’origen (sobretot) andalús a Catalunya, marcarà un ressorgiment d’aquestes manifestacions; començaràn a organitzar les seves pròpies processons durant la segona meitat de segle XX, tot i que inicialment, va haver-hi un cert recel al respecte, tant per part de la jerarquia i els sacerdots com per part de la població catalana, ja que ho veien com a actes superficials i folklòrics (Soler 2005: 191). Si bé actualment les processons de Setmana Santa han aconseguit un major nivell de participació a la població (Soler 2005: 228), d’altra banda també, “s’ha perdut el ritme processional de Barcelona, s’ha perdut la consciència, es veu més enllà com a folklore espanyol i com a quelcom turístic. Tot i que fan molts esforços per a que hi hagi una major acceptació, no es dona el resultat esperat” (entrevistat religiós I i II, 2015).

Per a la realització de l’anàlisi, hem escollit la processó que es realitza el dia Divendres Sant (Crucifixió de Jesucrist) de la Setmana Santa pels passos Maria Santíssima de l’Esperança Macarena, Nostre Pare Jesús del Gran Poder i Crist de la Bona Mort. Aquesta processó està organitzada per la Pontifícia i Reial Germandat de Nostre Pare Jesús del gran Poder i Maria Stma. de l’Esperança Macaren de Barcelona. En l’organització de les activitats religioses que realitza la Germandat (o Confraria), haurem de tenir en compte tres ordres de jerarquització: (i) Es tracta d’una organització laica que depèn del Consell General de Germandats i Confraries, i aquesta a la vegada depèn de l’Arquebisbe; (ii) Considerar que la Confraria és una organització que posseeix una clara jerarquia interna; (iii) Existència d’una estructura organitzacional a càrrec del desenvolupament de la processó (la gestió i realització de totes les activitats prèvies a la processó). La “catequesi popular” on els integrants de la comunitat s’autoreconeixen com a catòlics practicants i sostenen que és important poder expressar-la col·lectivament i públicament. Els líders consideren que s’està realitzant un veritable procés d’evangelització de la població; un sentit clarament pedagògic a la seva activitat ritual. Tota la preparació i escenificació que realitza la germandat per a celebrar la processó, afecta i impacta de manera concreta a la comunitat que la presencia. Això es fa especialment evident a nivell emotiu-afectiu: En efecte, quan les imatges sagrades desfilen i dansen davant els ulls dels espectadors, són acompanyats de l’ovació pública, els interminables aplaudiments, les mans esteses intentant literalment tocar les imatges, les enèrgiques aclamacions, i els estridents crits alçats per adorar-les. La regulació pública de la processó, la Confraria té com a objectiu:  mostrar-se en un públic el més general possible, ocupant i transitant alhora un espai amb major visibiltiat possible. Segons l’Administració, en general totes busquen “mostrar-se”, és a dir, mostrar el què creuen i donar-ho a conèixer de la manera més àmplia possible. Les demandes de l’ús de l’espai públic per a finalitats religioses són les mateixes que s’utilitzen per a finalitats no religioses, assenyala l’administració. En general, la comunitat catòlica realitza diversos recorreguts pel centre urbà gràcies al desplegament de processons o marxes religioses. Aquesta forma distintiva d’utilització de l’espai té un impacte concret en la trama urbana i en la seva regulació: cal tallar molts carrers; interrompre el trànsit; i fer intervenir a la guàrdia urbana a més de sol·licitar-se diversos serveis complementaris. La comunitat cerca fer-se veure en el bell mig de la ciutat de Barcelona com a gran escenari. Tanmateix, aquesta imatge de l’escenari ha de ser deliberada amb les necessitats concretes dels seus habitants (veïnat). En els diferents aspectes de la regulació: hi ha un procés de pactes i concensos; un protocol burocràtic que cal seguir; així com també, un vincle i participació amb les autoritats. Pel que fa la perspectiva de la societat civil, i segons fonts de la guàrdia urbana, a la processó assisteixen al voltant d’unes 500.000 persones, comptant totes aquelles persones que s’apropen a veure la imatge des del punt inicial, passant per tot el trajecte, fins a plaça Catalunya, comptant també les persones que segueixen i s’aturen a veure la processó en el seu trajecte de retorn. Els mitjans de comunicació – dins el territori de la comunitat autònoma de Catalunya – però, no fan gairebé menció d’aquesta celebració.

 

 

«L’Expressió Pública d’una forma de l’Islam Xií a BCN. El cas de la Celebració de l’Ashura» Per: Avi Astor i Miquel Fernàndez

Per: Avi Astor i Miquel Fernàndez

Malgrat que l’Islam té un llegat històric profund en el context Ibèric, no va ser fins a finals del anys 1990 que la població musulmana actual va començar a crèixer d’una manera significativa a través de la immigració d’Àfrica i el sud-est asiàtic (Moreras, 1999). El Marroc ha estat el principal emissor de població musulmana d’Espanya, tot i que els pakistanesos, senegalesos i algerins també tenen una representació significativa, així com també els conversos espanyols a l’Islam. A l’inici de la formaació d’agrupacions de musulmans, generalment intentaven evitar cridar l’atenció i utilitzaven poc l’espai públic per a actes comunitaris o reivindicatius, amb l’excepció de Ceuta i Melilla, on estaven més arraigats. No obstant, a partir de mitjans dels anys 2000, l’ús de l’espai públic per part de les comunitats musulmanes ha augmentat considerablement. Certes investigacions (Tellez 2008; Moreras 2013, entre d’altres), consideren que la major visibilitat es deu a un augment del sentit de pertinença i apoderament d’aquestes en les ciutats espanyoles.

L’ocupació de l’espai públic per aquesta comunitat ha servit per a reivindicar espais dignes per a realitzar el culte enfront a la intransigència d’alguns ajuntaments o la oposició veïnal, i en d’altres casos, per a realitzar celebracions religioses o actes públics de condemna a l’anomenada violència terrorista. Els usos són diferents: les dimensions instrumentals i/o les expressives; les manifestacions per a reivindicar suficient espai per a resar, així mateix, els actes de celebració religiosa serveixen principalment per a expressar sentiments i tradicions religioses, respectivament.

És d’important rellevància destacar sobre una finalitat de l’ús de l’espai públic en el cas dels musulmans: demostrar que la gran majoria d’ells rebutgen la violència i desitgen realitzar actes públics col·lectius corrents com la resta de veïns, com a conseqüència  d’aquesta dinàmica, hem notat que un dels objectius més subtils dels actes, almenys pel que fa a la ciutat de Barcelona, és aconseguir certa distinció dins del món islàmic.

Per al nostre estudi, hem triat enfocar l’Associació Cultural al-Qaim o Centre Islàmic al-Qaim de Barcelona, una agrupació musulmana xií amb major presència de membres pakistanesos. Es va crear al 1998 i a l’Abril de 2001 es va inscriure al Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya, però no va ser fins el 2004 que es va inscriure en el Registre d’Entitats Religioses del Ministeri de Justícia de l’estat central. Degut al creixement i divisió interna de l’agrupació, aquesta s’ha dividit i avui dia existeixen dues seus, una es troba al barri de la Ribera de Barcelona i l’altra a Santa Coloma de Gramenet.

L’Ashura és una festa que commemora la mort de Hussein ibn Ali, el nét de Muhammad, durant la Batalla de Karbala l’any 680 DC, i sembla ser que al Febrer de 2006 es va celebrar per primera vegada a Barcelona, concretament, al barri del Raval. Aquest 2015, algun dels participants havien passat la nit anterior a la mesquita resant i recitant la història de Hussein; l’oratori adornat amb una reproducció del taüt de Hussein i unes teles tradicionals; Uns cants circulars; Amb el tors descobert, es colpegen el pit, el “matam”; i, comença la processó.

La ruta de la processó s’ha canviat al llarg dels anys degut a queixes per part dels comerciants. I, un altre tema debatut, la vestimenta que els participants poden portar.

El permís per a realitzar la processó, com qualsevol altre acte a la via pública, ha de sol·licitar-se formalment mitjançant una instància a l’Oficina d’Atenció Ciutadana de l’Ajuntament, coma  mínim amb un mes d’antelació. Inicialment aquest procés generava bastant inquietud, pel desconeixement del desenvolupament de la mateixa, entre les autoritats locals. Actualment però, després d’anys d’experiència en l’organització i supervisió de la celebració, el desenvolupament de l’Ashura està incorporat al calendari habitual de celebracions de minories religioses de la ciutat.

Durant la celebració es compta amb la presència de la guàrdia urbana, personal tècnic del districte i representació dels mossos d’esquadra. El personal de l’Oficina d’Afers Religiosos (OAR) actua com a enllaç entre la comunitat religiosa i la resta d’actors de l’administració local (districte, guàrdia urbana, etcètera).

Aquest any 2015, hi ha hagut una discussió sobre l’ús de l’espai en front de l’Arc del Triomf, on la comunitat habitualment finalitza la processó i realitza l’acte de resar. Aquesta discussió posa de relleu la importància que la comunitat dona a realitzar els propis actes enfront de llocs icònics, com l’Arc del Triomf. Molts dels participants fotografien l’acte, per a posteriorment fer-les circular per les xarxes socials i d’aquesta manera les estenen més enllà de l’àmbit català.

«L’Església Evangèlica de Filadelfia.» Per: Antonio Montañés

Per: Antonio Montañés

L’Església Evangèlica de Filadelfia (IEF), fundada a finals dels anys ’60, és una Església de doctrina pentecostal que pertany a la Federación de Entidades Religiosas Evangélicas de España (FEREDE). La missió principal de la IEF és evangelitzar als gitanos d’Espanya. Els centres religiosos de la IEF són reconeguts popularment com a “cultes” i en l’actualitat els cultes gitanos són els centres religiosos evangèlics més nombrosos tant a nivell estatal com a Catalunya. La IEF s’organitza administrativament per “zones”, i compta amb un secretari nacional, triat entre els pastors amb major dedicació i experiència en l’evangeli.

La IEF pertany a un moviment més ampli conegut com a missió evangèlica gitana mundial, que va nèixer a la França dels anys ’50, fundada i promoguda pel ja difunt Pastor le Cossec. A Espanya, el moviment és conegut com a “la Obra”. Catalujnya, per la seva posició frontererra amb França i pels lligams socio-econòmics i familiars entre els gitanos residents a Catalunya i el sud de França (gitans), es va convertir en una regió clau en el procés de difusió del moviment d’evangelització de la resta de l’Estat. El primer culte de l’Església Evangèlica de Filadelfia es va fundar a Balaguer (Lleida).

L’exit de la IEF i d’altres esglésies evangèliques entre la població calé ha ocasionat que en l’actualitat, el conjunt de religions evangèliques, especialment d’índole pentecostal, hagin estat desplaçades pel Catolicisme com a religió de referència entre els gitanos espanyols. Els “cultes” es constitueixen com a forma d’organització col·lectiva supra-familiar més important per a la quotidianeïtat de la població gitana i es configuren com a espai de gran rellevància per a la composició del teixit social i associatiu de la minoria social.

Dins de la IEF s’articulen trets identitàris i culturals en les formes d’organització, els rituals i les maneres d’entendre la religiositat, i ha recomposat els eixos d’atribució de prestigi ètnic, impactant en gran mesura les vides gitanes, les relacions de gènere i les identitats individuals i familiars.

La IEF realitza diverses activitats religioses que afavoreixen la seva visibilització en l’espai públic català. L’activitat més rellevant de la IEF en l’espai públic són les “Campanyes d’evangelització”, cultes externs amb gran afluència de membres d’una o vàries congregacions celebrats als carrers i places d’una localitat amb la finalitat de donar a conèixer “la paraula” al veïnat dels diferents barris adjacents. Altres esdeveniments periòdics, com “les maratons d’adoració”, “les retrobades”, els baptismes en els rius i pantans, etcètera, també contribueixen a la visibilització del moviment.