Per: Maria Forteza i Wilson Muñoz
El catolicisme, tradicionalment, ha sigut la religió hegemònica a Catalunya. De fet, es considerava el tret identitari dels catalans. Recordem aquelles paraules del bisbe Torras i Bages: “Catalunya serà catòlica o no serà”. Certament, l’Església ha tingut un paper important en la història de Catalunya. El descens en les dades sobre la pràctica religiosa és molt significativa: a nivell espanyol, el percentatge d’assistència a missa dominical l’any 1973 era del 68%, mentre l’any 1990 el percentatge va descendir fins el 33%; així mateix, mentre el percentatge d’indiferents i ateus l’any 1970 era del 3%, a l’any 1989 va créixer fins el 26% (Díaz-Salazar, 1993). Si bé actualment la societat catalana segueix autodefinint-se majoritàriament com a catòlica, aquesta autoidentificació no va sempre acompanyada d’una pràctica religiosa. Així mateix, aquesta informació resulta rellevant, doncs, com a teló de fons per situar el desplegament de les processons catòliques a l’espai públic de Barcelona, un escenari cada cop més observat i demandat. A Barcelona, durant els anys seixanta, existia la tradició catòlica de treure els passos al carrer, “cada gremi tenia el seu sant i llavors es muntava una carrera oficial que passava per Plaça Catalunya” (entrevistat religiós I). L’arribada de població d’origen (sobretot) andalús a Catalunya, marcarà un ressorgiment d’aquestes manifestacions; començaràn a organitzar les seves pròpies processons durant la segona meitat de segle XX, tot i que inicialment, va haver-hi un cert recel al respecte, tant per part de la jerarquia i els sacerdots com per part de la població catalana, ja que ho veien com a actes superficials i folklòrics (Soler 2005: 191). Si bé actualment les processons de Setmana Santa han aconseguit un major nivell de participació a la població (Soler 2005: 228), d’altra banda també, “s’ha perdut el ritme processional de Barcelona, s’ha perdut la consciència, es veu més enllà com a folklore espanyol i com a quelcom turístic. Tot i que fan molts esforços per a que hi hagi una major acceptació, no es dona el resultat esperat” (entrevistat religiós I i II, 2015).
Per a la realització de l’anàlisi, hem escollit la processó que es realitza el dia Divendres Sant (Crucifixió de Jesucrist) de la Setmana Santa pels passos Maria Santíssima de l’Esperança Macarena, Nostre Pare Jesús del Gran Poder i Crist de la Bona Mort. Aquesta processó està organitzada per la Pontifícia i Reial Germandat de Nostre Pare Jesús del gran Poder i Maria Stma. de l’Esperança Macaren de Barcelona. En l’organització de les activitats religioses que realitza la Germandat (o Confraria), haurem de tenir en compte tres ordres de jerarquització: (i) Es tracta d’una organització laica que depèn del Consell General de Germandats i Confraries, i aquesta a la vegada depèn de l’Arquebisbe; (ii) Considerar que la Confraria és una organització que posseeix una clara jerarquia interna; (iii) Existència d’una estructura organitzacional a càrrec del desenvolupament de la processó (la gestió i realització de totes les activitats prèvies a la processó). La “catequesi popular” on els integrants de la comunitat s’autoreconeixen com a catòlics practicants i sostenen que és important poder expressar-la col·lectivament i públicament. Els líders consideren que s’està realitzant un veritable procés d’evangelització de la població; un sentit clarament pedagògic a la seva activitat ritual. Tota la preparació i escenificació que realitza la germandat per a celebrar la processó, afecta i impacta de manera concreta a la comunitat que la presencia. Això es fa especialment evident a nivell emotiu-afectiu: En efecte, quan les imatges sagrades desfilen i dansen davant els ulls dels espectadors, són acompanyats de l’ovació pública, els interminables aplaudiments, les mans esteses intentant literalment tocar les imatges, les enèrgiques aclamacions, i els estridents crits alçats per adorar-les. La regulació pública de la processó, la Confraria té com a objectiu: mostrar-se en un públic el més general possible, ocupant i transitant alhora un espai amb major visibiltiat possible. Segons l’Administració, en general totes busquen “mostrar-se”, és a dir, mostrar el què creuen i donar-ho a conèixer de la manera més àmplia possible. Les demandes de l’ús de l’espai públic per a finalitats religioses són les mateixes que s’utilitzen per a finalitats no religioses, assenyala l’administració. En general, la comunitat catòlica realitza diversos recorreguts pel centre urbà gràcies al desplegament de processons o marxes religioses. Aquesta forma distintiva d’utilització de l’espai té un impacte concret en la trama urbana i en la seva regulació: cal tallar molts carrers; interrompre el trànsit; i fer intervenir a la guàrdia urbana a més de sol·licitar-se diversos serveis complementaris. La comunitat cerca fer-se veure en el bell mig de la ciutat de Barcelona com a gran escenari. Tanmateix, aquesta imatge de l’escenari ha de ser deliberada amb les necessitats concretes dels seus habitants (veïnat). En els diferents aspectes de la regulació: hi ha un procés de pactes i concensos; un protocol burocràtic que cal seguir; així com també, un vincle i participació amb les autoritats. Pel que fa la perspectiva de la societat civil, i segons fonts de la guàrdia urbana, a la processó assisteixen al voltant d’unes 500.000 persones, comptant totes aquelles persones que s’apropen a veure la imatge des del punt inicial, passant per tot el trajecte, fins a plaça Catalunya, comptant també les persones que segueixen i s’aturen a veure la processó en el seu trajecte de retorn. Els mitjans de comunicació – dins el territori de la comunitat autònoma de Catalunya – però, no fan gairebé menció d’aquesta celebració.
Espai Públic & Religió 