El passat dia 12 de novembre es van celebrar les jornades “Velles i Noves formes de Religiositat Popular a l’espai públic”, al campus del Raval de la Facultat de Geografia i Història a la Universitat de Barcelona. Les jornades es van organitzar conjuntament els grups de recerca Mística i Heterodòxies Religioses (GREMHER/UB), el grup de la UAB Investigacions en Sociologia de la Religió (ISOR) i el grup Religió, Ritual i Poder (GIRRPO/ICA).
Les ponències que s’hi van presentar van permetre comprendre la religiositat popular des de la mirada de cada autor, a partir de diversos casos empírics sobre expressions religioses al carrer. Si tot començava amb la juxtaposició de les diverses mirades dels antropòlegs i dels sociòlegs que participaven, al final del seminari es va aconseguir dibuixar l’objecte d’estudi principal en una oració coordinada, on tots els treballs podien lligar-se i deslligar-se sense perdre el fil conductor d’un marc central de religiositat popular i espai públic.
Fotografia realitzada per: Mikel Fernandino (12 de novembre de 2015).
La reflexió entorn els conceptes de religiositat popular, alhora també de la noció d’espai públic, van ser punt de partida de les jornades.
La primera taula encapçalada per Josefina Roma va parlar sobre “Místicas y heterodoxias en Aragón” sobre la multiplicitat d’aparicions, entre els anys vuitanta i noranta, i els miracles que desencadenaven. No era d’especial rellevància la veracitat dels missatges sinó el fet per sí sol i la significació posterior que se li atribueix a les aparicions. De fer-ho, perdrien el caràcter místic i la complaença de rebre l’acte per sí sol, es pot parafrasejar amb “La religió és l’opi del poble” de Karl Marx; la religió com a mecanisme de protecció, on misticisme religiós facilita l’existència de la vida quotidiana de les persones. Salvador Rodríguez Becerra i “Aportaciones al estudio de la religión de los andaluces. Perspectivas histórico-antropológicas”; un repàs de la religió popular des de la complexitat de l’entramat de l’església catòlica i de quina manera els ordres mendicants i la xarxa de convents i frares – responsables de la creació del volum d’informació-, són els constructors de la religiositat popular. Com ho fan?, d’acord amb les aparicions i la formulació de llegendes posteriors que desemboquen en cultura popular. Religió i cultura directament lligades, en el sentit més Luckmanià de donar una definició funcional a la religió. Per últim, en Jaume Vallverdú ens va presentar els Hare Krishna, el propi nom rebel·la un cant sobre els noms de Hari (Déu); el cant públic té dues finalitats: la purificació de la pròpia persona quan el comparteix, i la purificació en aquells qui l’escolten. En aquest primer bloc, hem vist un repàs de la noció de religiositat popular i la seva actualització.
Seguidament, a “Etnografies visuals” vam gaudir del treball de Roger Canals anomenat “El santo quiere bailar. 5 anys (2011-2015) de Sant Joan catalano-veneçolà”, etnografia basada en la festivitat de Sant Joan, una reinvenció en un context de diàspora de celebració d’aquesta festivitat com a punt de trobada entre veneçolans residents a Catalunya i catalans, com a escenificació per la voluntat d’unifació de la ciutadania. La lògica de la “nova festivitat” i els components religiosos trobem el “passejar el sant pels carrers”, concepció de que “la religió també es crea” – com diria Durkheim. En segon lloc, “Los ritos animistas de la comunidad Igbo en Italia: entre arquetipo y memòria (1995-2007)” d’Aniello Barone. Un treball sociofotogràfic d’un poble italià i el viatge – entre memòria i poder de les arrels – des d’una mirada multiètnica. El poble d’Igbo es localitza entre el sud-est de Nigèria i la Campània; els seus rituals donen comte de l’enfortiment dels llaços entre els diferents pobles indígenes de l’Àfrica. Per últim, “El poder de las imágenes de San Cono en el Río de la Plata” de Fabio Ragione, tracta la imatge de la figura del sant San Cono italià, i la relació que té aquest entre els diferents “San Cono” apareguts a Uruguay i Argentina.
Durant la presentació del tercer bloc sota el rètol “Festes i ritualitat”, vam tenir l’oportunitat de sentir a l’Alberto Lòpez i la festa del Ashura entre la comunitat shii pakistanesa a Barcelona”, prové del Pakistán, tot i que en el nostre context català ha patit grans transformacions. L’Ashura, traducció de la qual és “dècim” fa referència al dia 10, concretament dia de aproximat de la celebració, aproximat perquè es regeix d’acord amb el calendari llunar. A Barcelona, se celebra al barri de Sant Pere i Santa Caterina del districte de Ciutat Vella, la festa va provocar certs conflictes amb el veïnat i l’Ajuntament, l’arrel de la problemática són les pràctiques o rituals, són rituals de martirització, de manifestació del plor i el dol que es resumeixen en tres pràctiques concretes: la primera, el colpejament de les mans contra el pit al ritme de la percussió; la segona, la flajel·lació (genera conflicte); la tercera, ferir-se el cap amb un arma blanca amb l’objectiu de regalimar la sang per la cara (genera conflicte). Degut a aquestes manifestacions “violentes”, el veïnat atordit va dur a terme una recollida de signatures per a eliminar del barri aquella “mala imatge”, elimnar doncs la celebració de la festa de l’Ashura. Després de contínues lluites, van decidir canviar la ruta de la celebració i eliminar els elements de caire “violent” dels rituals. Es produeix, un procés de ‘domesticació’ de per tal de ser compatible amb la “normativitat” que regeix l’espai públic del barri. D’altra banda, la presentación dels elements que configuren la festivitat de la Wicca Celtíbera d’Aura Fernández posen de manifest la relació d’aquesta festivitat amb la de Sant Joan (la celebració al solstici d’estiu, el foc, el bany, el salt), la diferenciació entre ambdues festivitats una té components religiosos i l’altra amb components més de tipus “floklorics”; també l’una és normativitzada, mentre l’altra no ho és.
El quart bloc de els jornades porta com a títol “Comunitat, identitat i ritual” el van presentar Sandra Cundines, qui per la seva part, ens mostra a través del seu estudi “Iglesias pentecostales en Barcelona: Trabajo y migración” la reformulació de les identitats dins de la comunitat fruit de l’elevada importància que se li dóna al treball. El treball per tant, és element que permet cohesió i adhesió; no és vist com a “font de recursos” sinó com a àmbit de “circulació de recursos”, al mateix temps que no parla de “revalorització de la identitat”; ans de la construcció d’un relat comú; un subjecte comú. Amb tot, pretén posar sobre la taula la dificultat de diferenciar unes esglésies d’altres pels elements que la composen, es preguntarà si les limitacions ètniques són les que configuren la diferenciació entre les esglésies. Antonio Montañés, sota el títol “La religión y la etnicidad en lo público. Iglesia evangélica de Filadelfia y expresiones religiosas”. El procés d’evangelització, una Institució majoritària on la base del seu “projecte” és el culte. Cap els anys cinquanta, es dóna un procés de diàspora dins de la comunitat gitana i com a representants d’aquest col·lectiu. Aquesta representació és la carretera per dur a terme els processos d’evangelització (transmetre el missatge de Déu). L’evangelisme –dirà Montañés- es distancia de la religiositat popular en el sentit que les institucions li atorguen reconeixement, alhora que l’expulsen. També ells mateixos utilitzen allò “sagrat” – com a element per a obrar- orientat a allò profà. No disposen d’espais públics o privats sinó que ells “conquisten” els espais més volàtils sense necessitat d’un espai sagrat. Perquè, i en resum, a ells “no els importa el producte, sinó fer arribar el missatge”. Rafel Folch a “De Creus, Fites i Cordes”, ens introdueix en el món de l’alta muntanya i les simbologies religioses que es troben als cims d’aquestes fruit del procés històric. La muntanya com a santuari, que amb el transcurs del temps ha donat pas a la cultura excursionista. La muntanya com un altar; i les diverses figuretes que s’hi dipositen en ella, des de creus, verges, banderes i altres objectes que prenen un sentit ritual.,…
El següent bloc, “Experiència terapèutica del ritual”, presenten Montse Pijoan amb la “La navegació d’altura, un ritus iniciàtic d’avui dia” i Isabella Riccò amb “Entre medicina popular, terapias alternativas y New Age: el dinamismo de las prácticas de sanación”; en el primer cas, una experiència de navegació pels joves com a forma terapèutica, que condueix a una sensació de “vull més” i de “tenir ganes de mar” – com presentava Pijoan a les jornades. El flux de la navegació; la rutinització de la vida a bord; i la referència a Michel Foucault sobre la navegació amb les paraules següents: “un vaixell és un espai sense espai”. D’altra banda, Isabella Riccò i les pràctiques terapèutiques ens mostraven les diferents maneres de tractar malalties com el mal d’estomac, l’airada, la “culebrilla”, els ulls, les infeccions,… Tot plegat remeis com són: l’acupuntura, l’energia, el reiki,… Allò particular en aquest fet és que té un ús més freqüent els individus que configuren la nostra societat del que pensem, els espais on es va dur a terme el treball de camp eren espais oberts a tot el públic. El mercat de la salut de la medicina informal, les ofertes alternatives, la folkmedicina, encaixen a la perfecció amb l’aparició del capitalisme i l’individualisme, alhora, no rebutgen els valors i l’entorn, és a dir, la resignificació, la readaptació de les teràpies populars.
Per finalitzar el bloc “La religiositat popular avui: noves formes per un vell debat”, amb la presentació de Mónica Cornejo i “De la doctrina al espacio público: el activismo anti-género y las estrategias de la ‘nueva evangelización católica’”, l’activisme anti-gènere configura un fenomen del catolicisme, des de dos eixos: religiós i polític; i amb dues finalitats concretes: la demanda en contra del concepte de gènere, i la nova evangelització per a la recuperació de l’espai – ara, secularitzat-. És la reconquesta de l’espai públic a través de la pràctica, la problematització de temàtiques familiars com no parlar d’unions sinó de matrimonis i com el feminisme és hostil a l’església. El fenomen de la “ideologia de gènere” sota una perspectiva laic-catòlica molt usat en tertúlies com les d’Intereconomia; de la doctrina a l’activisme (lobby cap el moviment social). Els actors que participen dins d’aquest moviment catòlic serien per tant, l’església catòlica, les associacions subscrites al Foro de la Familia per mitjà dels cyberlobbys, i d’altres associacions afins a la ideologia. El moviment té dues funcions clares: l’aparició pública dels membres com a víctimes d’un escenari cada cop més laïc , i d’altra banda, l’objectiu de cristianització cap el món oriental. Marta Contijoch i Manuel Delgado presenten “Les fogueres de Sant Joan i la fi de la cultura infantil de carrer a Barcelona”, una revisió de l’abans i de l’ara sobre la festivitat. L’extinció i la cada cop més, reducció de les fogueres de Sant Joan a Barcelona. Què ha passat amb les fogueres amb el pas del temps? Els testimonis diuen que les activitats del carrer per als infants abans mai s’havien topat amb les autoritats, era “normal”. La causa de les desaparicions són degut als accidents, l’asfaltat i l’augment del transit, hi ha una sobreprotecció d’acord amb la vulnerabilitat dels infants avui dia, el carrer com un espai contínuum del rics,… Aquest últim any, es van comptabilitzar vint fogueres a tota Barcelona. I així és com una festivitat i un ritual com el del salt de les fogueres passa a l’ocultació, a la desaparició en l’espai públic, la qual cosa ens mostra com canvien els usos, els significats i la normativització de l’espai del carrer. Per finalitzar les jornades, Mªdel Mar Griera va presentar el projecte – encara en curs- que duu el nom de “D’allò visible i invisible a l’espai públic: noves expressions religioses al carrer”, centrant-se en la temàtica de la gestió de la religió a l’espai públic, veiem com en el cas de les protestes de la comunitat sikh de Barcelona no es preveu un impacte negatiu greu per part de les autoritats o entitats públiques (policia o Administració) cap a la comunitat, com tampoc per part dels veïns. “Saben que els sikhs són una comunitat pacífica i oberta a tothom” i que no genera problemes, motiu pel qual inclús les seves protestes[1] reben el suport de l’Administració Pública d’acord amb la paraula dels propis portaveus del govern; per contra, i dins del mateix projecte, el cas de la comunitat musulmana de Mollet del Vallès quan es va manifestar en forma de pregària (durant el Ramadà del Juliol de l’any 2013, degut a un conflicte sobre els locals com a centres de culte de la ciutat enfront del veïnat), la policia va intervenir amb l’amenaça de mostrar la documentació de residència dels membres de la comunitat que varen participar de la pregària; tampoc van tenir problemes el moviment “Wake-up Barcelona” – sobre meditació a l’espai públic- a l’hora de realitzar la seva activitat enmig de la Plaça del Mar de la Barceloneta, lloc on el transit és dens i punt de visibilitat evident de cara al públic. Veiem com la gestió de la religió en l’espai públic per part de les entitats públiques i la ciutadania posa de manifesta el tractament desigual, en les diferents maneres d’actuar per cadascuna de les comunitats religioses.
Manuel Delgado va concloure les jornades i va animar els assistents i participants a seguir treballant en aquest àmbit.
[1] Protesta arrel del conflicte que va ocórrer al Pakistan a l’octubre de 2015 per l’estripament i posterior crema del llibre sagrat pels sikhs i el van deixar davant d’un dels seus temples sagrats. Cremar el llibre sagrat, és cremar al guru, alhora és cremar a Déu.
Volem agrair principalment a l’equip organitzador d’aquestes jornades, entre els quals Manuel Delgado,Maria del Mar Griera , Sibila Signa, Victoria Badia, Mikel Fernandino, Fabio Ragione, Carlota Rodríguez i Montse Pijoan. Als moderadors de les jornades Anna Clot, Avi Astor i Miquel Fernàndez. I sobretot els autors de les ponències: Josefina Roma, Salvador Rodríguez, Jaume Vallverdú, Aniello Barone, Roger Canals, Fabio Ragione, Alberto Lòpez, Aura Fernández, Sandra Cundines, Rafel Folch, Antonio Montañés, Montse Pijoan, Isabella Riccò, Mónica Cornejo, Marta Contijoch, Manuel Delgado i Maria del Mar Griera. Per últim, i no menys important, a tot el públic per la seva assistència i participació.
Us donen les gràcies,
GREMHER, ISOR I GIRRPO.
M'agrada S'està carregant...
Espai Públic & Religió 